Aquest és un text que m'hagués agradat publicar el 12 d'Octubre, aprofitant la polèmica sobre la presència de grupuscles d'extrema dreta a Barcelona i Tarragona. En tot cas no l'he acabat fins avui, i es tracta tant sols d'un esbós amb l'objectiu de compartir tant preguntes, com respostes i generar debat amb tots els qui us apropeu al bloc. En breu prepararé un segón article sobre el mateix tema, peró pendré per costum no actualitzar fins que un tema hagi estat prou debatut. Passem doncs al objecte.
El feixisme -en el sentit ampli de la paraula que després veurem- naix i es desenvolupa en un context de crisis econòmica. El nacionalsocialisme de Hitler, creix partint d'un nucli molt reduït en una Alemanya amb l'orgull ferit després de la derrota de la primer guerra mundial. En el context actual de crisis, on trobem petits grupúscles fortament ideologitzats preparats per assassinar, atacar centres socials o apallissar individus molestos, hem de procurar doncs, fer els anàlisis pertinents, entenent que la crisi pot fer augmentar exponencialment l'actuació d'aquests grupúscles en un moment determinat. No es tracta tant de posar la por com a fonament, sinó entendre el perill com a tal atenent a allò que l'experiència històrica ens aporta.
El terme feixisme prové de l'italià fascio, i près en el seu sentit més restrictiu només serviría per a referir-se al règim italià. No obstant, ja des de la formació del règim de Mussolini, el terme s'estengué i fou usat també per a denominar el règim nacionalsocialista a Alemanya i el franquista a l'Estat Espanyol, nutrits ambtres d'un nacionalisme pròpi en conjunció amb una ideologia ultradretana que no dubtaba a usar la demagògia socialista per als seus fins. No s'ens ha d'escapar que en tot rigor històric trobem diferències en els diferents règims tant pel que fa a les capes socials de les que es nutreixen -com ens indica Lev Trotskij en el seu pamflet „
FASCISM, What It Is and How To Fight It“- com pel que fa el presumpte fonament del pròpi nacionalisme, que a Itàlia serà l'Estat, a Alemanya la raça i al Estat Espanyol l'ultracatolicisme.
La pregunta que ací hem faig, és si és possible trobar una sèrie d'elements que situin en el mateix sac aquests règims, en altres paraules, si és materialment justificable que s'adjectivi ambtres règims com a feixistes, amb l'objectiu de trobar fonament al ús popular de la paraula feixista, tenint en compte tota una sèrie d'elements que guarden relació tant materialment com històricament.
Així a primera vista n'hi ha tres: militarisme, és a dir, un exèrcit basat en la jerarquia com a element per a administrar la por i mantenir el poder, es tracta d'un element eminentment material. Segon, interclassisme, és a dir, la col·laboració entre persones de diverses classes en la consecució dels objectius polítics del pròpi moviment feixista, amb les conseqüències que això té per a la possibilitat de pensar en objectius polítics pròpis per al proletariat. En aquest sentit, el de llevar-li al proletariat els objectius que fóren obvis que defensés en quant als seus interesos, podem trobar també l'element material. I tercer, ultranacionalisme identitari, el qual té obviament característiques pròpies, peró sempre una mateixa funció social de caràcter propagandístic.
Si es pogués demostrar que aquests tres elements comparteixen funció social en els tres i altres règims que han estat anomenats feixistes, tindríem un definició completament coherent dintre d'una lògica històrica basada en allò material. Al referir-nos a funcions materials i històriques, tindríem també la possibilitat d'anomenar feixistes a hipotètics règims o governs que no s'autodefinissin com a feixistes i àdhuc se n'autoproclamèssin contraris però complíssin en tot rigor aquests tres trets i per tant al tenir funcions anàlogues a les d'un règim feixista, s'els pogués titllar de tals.
I aquí arriba el debat que proposo. És lícit considerar ambtres règims feixistes? Interessa en el pla polític aquest ús ampli de la paraula feixisme? o fóra més interessant l'ús per a cada règim de la seva etiqueta pròpia? I quin rol ha de jugar en tot això -si n'hagués de jugar algún- el punt de vista de la totalitat, o el foment d'aquest punt de vista ja sia en tant que totalitarisme o en tant que visió de col·lectiu?
Crec que la última pregunta és de les que més ens han de traure la son.
